Millor sola, davant del mar, sota la llum de la lluna plena.

Póker d’asos! Guanyo la partida i m’emporto tots els diners. L’ambient és ple de fum. Els meus amics em miren amb cara de sorpresos, però estan contents. He jugat bé, m’ho mereixo.
La panxa comença a fer els primers sorolls. És tard, hauríem de fer alguna cosa de sopar. A la cuina, tots estem sentats en tamborets. Agafem fruita i la tallem a troços: préssec, maduixes, meló i kiwi. Tot ben tallat dins d’un bol. Serà una macedònia boníssima. Però a algú se li acut la genial idea de fer un pastís. La pasta és fàcil de fer però quan tot està a punt i només falta passar el “turmix” s’esparceix tota la pasta per la cuina. Els cabells em queden impregnats de sucre i rovell d’ou. Comença una guerra de fruites i pasta llefiscosa.

Foscor. Tot em dóna voltes. Estic en una sala enorme amb unes escalinates de marbre que s’eleven fins a desaparèixer.
Allà hi ha un recepcionista, se que no és bona persona i que m’enganya. Em duu cap a les escales i me les fa pujar. Darrera meu dues nenes rialleres pugen corrents. Em costa molt arribar a dalt.

Apareixo en un passadís ple de portes. Les nenes van entrant i sortint aleatòriament de les habitacions. Em diuen: algunes són bones i altres dolentes! Vigila! Però elles continuen rient sense parar.

Obro una porta, la de l’esquerra, amb poca decisió. No vull trobar-me res dolent. És un armari ple de jaquetes. Tanco la porta.
Obro la segona, també a l’esquerra, aquesta amb més decisió i caic dins d’un pou ple de verdet i de cop i volta els peus se’m queden enfonsats en una espècie de fang com si s’haguessin enganxat amb els llefiscosos i fastigosos fils verds que rodegen el pou. De cop i volta me n’adono que hi ha mans amputades surant a l’aigua, però jo no puc sortir.
Una dona embarassada entra a l’habitació i m’ajuda. He patit molt allà dins. La dona està buscant a un delinqüent que ha matat el seu marit. Està disposada a venjar-se, no la puc fer entrar en raó, sembla embogida. Crida sense parar i s’estira dels cabells. Surt corrents de l’habitació i desapareix.

Torno al passadís. Obro la tercera porta, aquesta vegada la dreta. Dins s’està efectuant un judici. El jutge, el pare, el jutjat, el fill. El pare li reclama 100 euros. Mentre debaten surto de l’habitació silenciosament. No m’interessa aquella situació.

Tanco els ulls, no vull obrir més portes, m’hi nego.
Obro els ulls, estic conduint, m’agrada. Començo a donar voltes i acabo a la platja. Allà estic segura. Davant del mar, sola, sota la lluna plena.