Fa ja temps que no escric, però avui he obert la meva llibreta de les paraules i he trobat dos somnis escrits de l'any 2008. El primer del 25 de juliol i el segon de l'1 d'agost i els escric perquè quedin aquí per l'eternitat.
És una competició, una prova, un experiment, no ho se. L'única cosa que se és que hi ha dos grups, de nois i noies barrejats, els que van de color blau i els que van de color vermell, el xandall sembla dels anys 80, molt quico i carrincló (passat de moda). Cada equip ha de recórrer un camí diferent per arribar a unes coves que hi ha a la muntanya, a prop de Masnou i es tracta de demostrar quin camí és millor, un que és tot a peu pla, però que és més llarg i l'altre que és tot de pujada però és més curt. Quin equip arribarà abans?
Comença la cursa. No anem corrents, però si a pas lleuger. A mi m'ha tocat anar davant de tot, quiant el grup vermell, el que té tot el camí de pujada. Reconec alguns dels carrers pels quals passem, Joan XXIII, les 60 escales, la plaça 11 de setembre...No paro d'animar els meus companys. Se que el camí, encara que sigui més complicat és el millor. Mentre camino vaig canviant la meva posició, i vaig conversant amb quasi tots els membres de l'equip. els hi estic augmentat la força de voluntat mica en mica.
Arribem a les coves. Pocs minuts després arriba el grup blau, però no sembla que ens n'alegrem d'haver arribat primers. sembla que simplement era una decisió presa per cadascun dels participants, com si la carrera o el camí representés la nostra vida i cadascun de nosaltreshagués triat un dels camins.
Dins les coves hi ha unes habitacions. Entro a la de les noies. Ens dutxem i ens treiem el xandall, estem totes molt suades. Tot el terra és ple de roba interior...i les noies criden i somriuen d'alegria. Jo estic pensativa, no estic gaire contenta i no se perquè, hi ha alguna cosa que m'amoïna.
De sobte, s'obre la porta del vestidor i una mà corpulent m'estira el braç i em tanca en una habitació en la que amb prou feines hi caben dues persones. És tot fosc i allà sento la seva veu: Canta per mi!!! El señor em dóna un tros de paper arrugat amb una lletra. La començo a llegir, és molt estranya, no entenc realment el que diu, però l'home m'insisteix de manera amenaçadora perquè jo canti. Però, jo no se quna melodia té la cançó!!! Em diu que la única manera de salvar-lo és aquesta, que li posi la melodia que més m'agradi i li pregunto: perquè jo???? I ell em contesta que només puc fer-ho jo, ningú més pot cantar per salvar-lo. Però llavors les meves cordes vocals, que estan una mica cansades de l'esforç de parlar tant pel camí de pujada a les coves, no emeten cap so. Li prometo al senyor que quan estigui recuperada el salvaré. Cantaré la canço que ha composat per mi.
Atac furtiu
És de nit. Estic al carrer passejant amb l'A. Anem direcció al cotxe, que està aparcat just a 10 passes de nosaltres, sobre la vorera. La nostra cara és d'alegria. Hem anat a comprar Heineken!!!
De sobte, apareix un grup de delinquents que es llança sobre nosaltres i ens ataca. Alguns rodegen a l'A., però la majoria venen cap a mi. Hi ha un noi jove que teru un ganivet semblant al de tallar les verdures i me'l posa al coll. La seva cara mostra bogeria, els seus ulls estan injectats en sang i la boca li babeja.
Ara, hi ha tot de gent al voltant nostre que crida i no sap què fer, l'ambient és d'incertesa. Tothom està molt espantat.
Happy...nits de bogeria...
