Las palabras...

En ocasiones nos resulta dificil encontrar la palabra adecuada para transmitir un pensamiento, para expresar un sentimiento o para comunicar una idea. Hay palabras que se las lleva el viento, unas vuelan tan alto que llegan hasta el cielo; otras se ahogan en el mar, en cambio, las hay que no las destruye ni el tiempo, algunas son ligeras de equipaje; pueden ser ingenuas o virginales. También las hay soporíferas que te envuelven en el más profundo de los sueños; otras suenan a música celestial que logran cautivar tu alma, sin embargo, hay palabras tormentosas o que provocan guerras injustas. La mayoría son firmes y sólidas como el suelo que pisamos. Tenemos palabras ardientes y fogosas. Y no podemos olvidarnos de aquellas palabras sabias que nos transmiten conocimientos. En resumen, de una manera u otra, todas son hermosas y poéticas y ablandan nuestro corazón y nos invitan a relacionar-nos y querenos.

Millor sola, davant del mar, sota la llum de la lluna plena.

Póker d’asos! Guanyo la partida i m’emporto tots els diners. L’ambient és ple de fum. Els meus amics em miren amb cara de sorpresos, però estan contents. He jugat bé, m’ho mereixo.
La panxa comença a fer els primers sorolls. És tard, hauríem de fer alguna cosa de sopar. A la cuina, tots estem sentats en tamborets. Agafem fruita i la tallem a troços: préssec, maduixes, meló i kiwi. Tot ben tallat dins d’un bol. Serà una macedònia boníssima. Però a algú se li acut la genial idea de fer un pastís. La pasta és fàcil de fer però quan tot està a punt i només falta passar el “turmix” s’esparceix tota la pasta per la cuina. Els cabells em queden impregnats de sucre i rovell d’ou. Comença una guerra de fruites i pasta llefiscosa.

Foscor. Tot em dóna voltes. Estic en una sala enorme amb unes escalinates de marbre que s’eleven fins a desaparèixer.
Allà hi ha un recepcionista, se que no és bona persona i que m’enganya. Em duu cap a les escales i me les fa pujar. Darrera meu dues nenes rialleres pugen corrents. Em costa molt arribar a dalt.

Apareixo en un passadís ple de portes. Les nenes van entrant i sortint aleatòriament de les habitacions. Em diuen: algunes són bones i altres dolentes! Vigila! Però elles continuen rient sense parar.

Obro una porta, la de l’esquerra, amb poca decisió. No vull trobar-me res dolent. És un armari ple de jaquetes. Tanco la porta.
Obro la segona, també a l’esquerra, aquesta amb més decisió i caic dins d’un pou ple de verdet i de cop i volta els peus se’m queden enfonsats en una espècie de fang com si s’haguessin enganxat amb els llefiscosos i fastigosos fils verds que rodegen el pou. De cop i volta me n’adono que hi ha mans amputades surant a l’aigua, però jo no puc sortir.
Una dona embarassada entra a l’habitació i m’ajuda. He patit molt allà dins. La dona està buscant a un delinqüent que ha matat el seu marit. Està disposada a venjar-se, no la puc fer entrar en raó, sembla embogida. Crida sense parar i s’estira dels cabells. Surt corrents de l’habitació i desapareix.

Torno al passadís. Obro la tercera porta, aquesta vegada la dreta. Dins s’està efectuant un judici. El jutge, el pare, el jutjat, el fill. El pare li reclama 100 euros. Mentre debaten surto de l’habitació silenciosament. No m’interessa aquella situació.

Tanco els ulls, no vull obrir més portes, m’hi nego.
Obro els ulls, estic conduint, m’agrada. Començo a donar voltes i acabo a la platja. Allà estic segura. Davant del mar, sola, sota la lluna plena.

2008 - Una etapa d'esforç i reflexió

Cada inici d’any em proposo a mi mateixa millorar alguns aspectes de la meva vida. Aquest any m’havia proposat deixar de fumar, fer la meva existencia i la dels altres més agradable, esforçar-me en acoseguir treure’m les oposicions i ser una mica més feliç. Amb això no vull dir que no ho hagi sigut fins ara, però m’agradaria aconseguir un estat de plenitud i de serenitat amb mi mateixa i poder transmetre-ho a tothom que m’envolta.

El 2008 esta essent una etapa d’esforç ininterromput, moltes de les coses que m’havia proposat les estic aconseguint, inclús moltes més de les que em veia capaç de realitzar. Vull seguir pel bon camí com fins ara i per això haig de ser constant i estimar-me una mica més, perquè estic veient que tot el que he fet fins ara està donant els seus primers fruits.

El 2008 també està essent una etapa de reflexió. Penso en el que he viscut fins ara. Penso en si m’agrada la meva vida, si realment em mereixo tot el que tinc i si puc fer alguna cosa per ajudar als demés. Avui he anat a la gasolinera i ho he vist, la gent està amargada, ja no se’n recorden de somriure. Tot són cares llargues i mals pensaments. Jo, en canvi, he somrigut tota l’estona, i he aconseguit que 6 persones em tornessin el somriure. Puc ser una font d’alegria? És una molt bona proposició.

També m’agradaria que la gent que m’envolta se senti segura al meu costat, que quan estan amb mi oblidin les penes i passin una bona estona, pretenc que els altres m’estimin per la meva manera de ser i fer, vull aprendre també de la seva experiència i de la meva pròpia, encara em queden molts viatges al voltant del sol.

M’agradaria destacar que una de les coses que fa funcionar la meva vida és la música. Sóc feliç envoltada de notes musicals. La meva pell s’eriça quan escolto música i em fa vibrar. És una de les coses que no podria desapareixer en aquest planeta. Si em robessin la música, jo mateixa la tornaria a crear. És una de les meves passions. L’altra per suposat és viatjar i encara que no he fet gaires travessies vull que sigui una de les meves prioritats quan estigui més centrada. Cada any haig de sortir d’aquí i viure noves aventures. No vull plantar-me com un arbre i fer arrels molt llargues per no poder marxar mai del mateix punt, sóc com un ocell que necessita migrar, com una balena que neda sense parar. Últimament el cotxe està essent una via d’escapament, quan necessito reflexionar condueixo sense aturar-me i sense pensar en el destí del meu viatge. Encara que sempre torno al mateix lloc aviat podré desaparèixer i marxar ben lluny, això m’anima.

És important lluitar pel que un més vol i estima, ho afirmo perquè cada dia ho veig més clar. Necessitem voluntat i constància, positivisme i paciència, perquè una de les coses que també estic aprenent és a ser pacient i a respectar totes les maneres de viure i de pensar.

Encara que, encara em queda molt per aprendre...

Un duro camino para no averiguar nada

21/7/2008

Estic en una ciutat, dins una zona universitària. No hi ha gaire gent pels voltants. Tot és molt trist, no hi ha ni un sol arbre, només grans construccions de ciment.
A les portes dels edificis hi ha detectors de robatoris i uns guàrdies que vigilen les diferents entrades.

No se perquè, pero alguna cosa em diu que haig d’entrar a l’edifici, entro sense cap problema, encara que els guàrdies em miren amb cara de pocs amics. Dins hi ha una sala poc il·luminada i un llarg passadis. Al fons del passadís una silueta ve cap a mi i jo em dirigeixo cap a ella.

Ens creuem, és una velleta que va amb el DNI a la mà. Ostres! Necessito el DNI i no el porto a sobre…nose on l’he deixat. Sense DNI no podré saber la meva destinació de les opos i els guàrdies no em deixaran sortir.

A la dreta del passadís trobo unes escaletes, potser per allà podré escapar. Baixo ràpidament sense que ningú no em vegi, entro en una sala plena de tuberies, fum i màquines i recorro llargues distàncies sense cap sentit, no trobo cap sortida. Finalment veig una llum i allà la trobo, són uns vestuaris. Dins els vestuaris em trobo una amiga que em diu: anem a la piscina!!! I porta un vestit de neoprè. Però el vestit em va molt gros, així que em deixa un bikini, la part de sota és blava i la part de sobre és groga, ho recordo perfectament.

Sortim del vestuari i ens dirigim a la piscina, és una piscina coberta. De sobte la meva amiga m’agafa del braç i comencem a córrer direcció l’aigua. Ens llencem a la piscina com si necessitessim urgentment mullar el nostre cos per viure, com si fos una questio de vida o mort. Llavors me n’adono que puc respirar sota l’aigua i que hi ha uns túnels que es dirigeixen a l’exterior de l’edifici, per allà podré sortir.

Estic perduda en un laberint de camins d’aigua, sort que puc respirar i no em canso. L’aigua no és freda, puc aguantar bé la temperatura. La meva amiga ja no m’acompanya, ho faré jo sola, necessito sortir com sigui. Nedo sense parar, la meva ment només pensa en positiu: aviat sortire! aviat sortiré! Però potser estic una mica perduda.

De sobte m’aturo, sento que hi ha alguna cosa per allà que em busca, m’apropo a la paret del túnel per amagar-me i escolto atentament sota l’aigua. Sento com neda i canta. Trec el cap per un dels camins del laberint i veig que és una sirena, ella potser em guiarà cap a la sortida. Em deixo veure i ella se m’acosta, em guia sense dir paraula. Per fi sortiré a l’exterior, ara em sento segura.

Quan aconsegueixo sortir me n’adono que la sirena ja no hi és i jo surto vestida com al principi del meu somni, és com si tot allò no hagués passat. Vaig a buscar el meu DNI que el tinc al cotxe, és un cotxe petit i vermell. Quan el trobo intento entrar un altre cop a l’edifici i em dirigeixo pel mateix passadís que abans a una sala on hi ha 3 persones assegudes davant d’una taula. Em fan seure i em demanen el DNI. Ara em diràn quina és la meva destinació. M’ha tocat anar a....

Paràlisi del son

20/07/2008

Estic a casa d'un amic fumant porros, m'acabo de comprar una pedra ben gran i l'havia de catar.

Dins el meu cap, però, ronden moltes coses: haig de tornar el cotxe de lloguer a Granollers, la setmana que ve no tindré cotxe i són les festes de Mataró, em vull emancipar, vaig molt doblegada...

Mentrestant mirem les pel·lícules que tinc en el disc dur, n'hi ha tantes que costa de triar quines són interessants. Algunes acaben semblant possibles pel·lícules per una tarda d'estiu, altres no se'm passaria mai pel cap mirar-les. El meu amic se'n copia algunes al seu ordinador.

De sobte, miro el rellotge de la part inferior dreta de la pantalla i és molt tard, haig de marxar. No tinc temps d'agafar el disc dur. Ja me'l tornarà, penso.

Em despedeixo i baixo corrents les escales, busco les claus del cotxe. Quan arribo davant de l'automòbil apreto el botó de la clau i el cotxe em saluda amb dos senyals de llum taronja. Quan m'assec al seient no paro de pensar que potser no hauria d'haver fumat, però és igual, ja tot m'és igual, és la única manera que oblido el pas del temps i desconecto.

Mentre condueixo el meu cap està en un altre món, algun dia m'estamparé.

Quan arribo a casa, tothom està molt actiu. Els meus pares s'ofereixen per tornar el cotxe de lloguer a Granollers, així jo podré quedar-me sola a casa descansant. Quan marxen, decideixo masturbar-me. Amb el morat que porto a sobre aconsegueixo relaxar-me totalment. Agafo el llibre de sobre la tauleta de nit i començo a llegir. El meu cervell s'endinsa en un món totalment desconegut i alhora conegut des del moment que vaig començar la novel·la, em trobo immersa en un espai imaginari.

No puc parar de passar pàgines, una darrera l'altra, però decideixo parar al final del capítol.

Ara si que estic ben relaxada, és molt tard i el meu cos necessita descansar. Em trobo en un estat d'autèntica pau. La veritat és que no se si tinc els ulls oberts o tancats perquè no noto res però a la vegada hi veig en la foscor. Em veig els peus i les cames i em veig els braços. També noto l'energia del meu cos i sembla que hi ha algú que s'estira al meu costat. No miro qui és, però se que la seva energia és bona, crec que és la meva germana.

De sobte, el meu cos es paralitza i els meus ulls s'obren com taronges. Començo a posar-me molt neviosa. Puc veure-hi però no em puc moure, no pot ser! M'esforço per moure alguna part del meu cos, però l'esforç és en va. També ha canviat alguna cosa al meu voltant. L'energia que notava abans ara és diferent, hi ha alguna cosa que no m'agrada. Intento tancar els ulls i moure'm per encendre el llum, però no hi ha ni una sola part del meu cos que respongui. Començo a tenir sensació d'ofec i el meu cor batega cada vegada més de pressa. En la llunyania s'inicia un xiulet molt estrident que cada vegada és més fort i proper, ara ja és quasi insoportable. I llavors la veig, veig la noia de blanc, té la cara pàl·lida i em mira aterrada. Tinc molta por...lluito sense parar per despertar-me....se que estic en un altre món i que si em desperto ja no veuré més aquell rostre.

Per fi!!! M'he mogut!!! M'he despertat!!! M'havia quedat paralitzada.

I ara respiro, ja no la veig, però se que continua allà observant-me i sap que jo no la puc veure. Qui és? I què vol de mi?

He tingut una paràlisi del son, no és la primera vegada que em passa. Segons els experts és una condició muscular produïda per l'atonia que té lloc mentre la persona dorm. S'observa majoritàriament en els moments que l'individu està despertant-se o quedant-se dormit, o començant una fase REM del somni. La paràlisi és totalment normal i es produeix cada vegada que un dorm. És el mecanisme natural de defensa de l'organisme per a evitar l'"escenificar físicament els somnis", la qual cosa podria resultar nociu i perillós per a l'individu dormit (somnambulisme).

Normalment no s'està conscient en aquest estat, però alguns individus són susceptibles de patir episodis de paràlisis estant conscients. Això pot ocasionar que l'individu barregi sensacions reals de l'entorn que li envolta amb qualsevol tipus d'al·lucinació produïda per un somni, com pot ser sentir una sensació d'ofec o dificultat per respirar, amb opressió del pit, palpitacions i altres sensacions d'origen fisiològic.

En aquest estat, el subjecte se sent incapaç de realitzar qualsevol moviment o de parlar, però està plenament conscient de la seva situació i del que ocorre en el seu medi ambient circumdant, ja que pot escoltar, olorar o percebre sensacions tàctils, fins i tot veure-hi si té els ulls oberts.

Ara mentres escric aquesta història real tinc la sensació de que hi ha algú aqui al meu costat, serà ella?

Oposiciones

Amigos, amigas:

He aprobado las opos y solo quiero decir que sin vuestra ayuda no hubiera podido conseguirlo.
Sinceramente ha sido un paso muy duro para mi, encerrada en casa estudiando...los que me conocéis bien sabéis que para mí es algo muuuy difícil. No soporto estar encerrada en casa ni un solo día...por no decir ni una sola hora.
Algunos me llamabais para animarme, otros simplemente me ayudabais a no salir de mi casa y algunos me ayudaban incluso a estudiar. Otros simplemente estaban allí cuando los necesitaba.
Tengo que decir que os estoy muy agradecida a todos y que siempre estaré dispuesta a apoyaros en lo que sea, porque la amistad es lo más importante en este mundo.

Os quiero a todos,

Dolors

Educació artística

La finalitat de l'educació artística és desenvolupar en els nens i nenes la capacitat de percepció i expressió estètica que els permeti formar-se per entendre i valorar el medi artístic i cultural i més especialment el del seu entorn més proper i també el d'altres pobles i pugui participar-hi.
L'educació artística afavoreix l'estructuració del pensament ja que ajuda a analitzar la realitat, comprendre i respondre, sentir i distingir, pensar i construir.
L'aprenentatge de t'art i a través de l'art genera coneixements i tranferències a altres situacions o contextos desenvolupant un pensament crític, obert i flexible.

Coneixement del medi

La finalitat de l'àrea de coneixement del medi natural, social i cultural és capacitar l'alumnat per entendre, opinar i prendre decisions sobre elements de l'entorn amb els que interactua i incidir en la seva millora i ús responsable i potenciar en l'individu capacitats intel·lectuals formant-lo en coneixements, habilitats, destreses i actituds perquè pugui conèixer millor la societat i el món d'avui en dia i pugui accedir-hi amb maduresa i responsabilitat.

Aquesta finalitat ha d'anar acompanyada d'elements sociabilitzadors i de l'aprenentatge d'habilitats i actituds democràtiques i del sentiment de pertinença a la societat i nacionalitat catalanes des d'un punt de vista humanista i universal.

Cuentos de hadas

Las hadas existen desde que el hombre existe, fueron creadas con ellos, y las leyendas que de ellas hablan se pierden junto a los orígenes de la humanidad.

Aqui os dejo escrito un cuento que me contaban cuando yo era pequeña y que ahora yo cuento a mis alumnos. Es un cuento en el que las hadas aparecen mostrando el buen camino y dando esperanza, hecho indispensable en esta vida.

A LA RECERCA DE LES ESTRELLES

Una vegada, fa molt i molt de temps, va existir en una vila molt petita una nena que tenia un somni. El seu somni era arribar a les estrelles, és a dir, tocar-les amb les seves mans.

En les nits clares sense lluna, recolzada a la finestra del seu dormitori, les admirava en silenci pensant que es el que sentiría tenint una d'elles entre les seves mans. Així que, una nit d'estiu, la nena va arribar a la conclusió de que per aconseguir-ho s'havia de posar en camí per arribar a elles.

Dit i fet. La nena va saltar per la finestra i va començar a caminar, i camina que caminaràs va arribar davant un vell molí la roda del qual feia un so escandalós. La nena li va desitjar bona nit i li va preguntar si sabia com podia jugar amb les llunyanes estrelles, ja que per això ella havia fet aquella llarga caminata. La roda li va contestar que les trobaria banyant-se a un estany proper a la zona on a la nit les estrelles brillaven tant que ell no podia ni dormir degut al seu enorme resplandor.

La nena va trobar l'estany a prop del molí i va capbussar-s'hi, però per més que va nedar i inclús bucejar li va ser impossible trobar les estrelles. Molt decepcionada li ho va dir després a la roda del molí, que vella i rondinaire, replicà:

- No m'estranya, has remogut tant l'aigua que les has espantades totes i han marxat!!!

Llavors la nena, desilusionada, va prosseguir amb el seu camí cap a les estrelles. Camina que caminaràs, va arribar a un prat verd en el que s'assegué per descansar i llavors se'n va adonar que el prat pertanyia a les fades a als elfs que l'omplien per tot arreu corrent, volant o dançant sobre l'herba.

Les va saludar molt educadament i quasi xiuxiuejant perquè no s'espantessin la nena els va preguntar si havien vist per allà a prop les estrelles ja que tenia molt d'interès en tocar-ne alguna. Les fades li contestaren que si, que lluien i brillaven totes les nits entre les tiges de la herba. Li van dir a la nena:

- Vine a dançar amb nosaltres i trobaràs totes les estrelles que desitjis.

Però la nena va estar ballant fins agotar-se i no va trobar cap estrella , i deixant-se caure al terra va començar a plorar i dirigint-se a les fades que la rodejaven formant un cercle els va dir:

- Per més que ho intento no ho aconsegueixo. Si no m'ajudeu mai podré jugar amb les estrelles tai i com ho feu vosaltres.

Les fades parlaren fluixet entre si, i finalment, una es va acostar a la ploranera criatura per aconsellar-la:

- Que el teu ànim no decaigui, si ho desitges pots aconseguir-ho, tot és questió de voluntat. Segueix el camí que tens davant i quan trobis a Quatre potes, que et porti fins a Sense Potes i llavors li supliques a Sense Potes que et condueixi fins l'Escala sense esglaons per la quaql has de pujar per trobar les estrelles.

Molt contenta la nena va partir arribant finalment a un arbre on hi havia lligat un cavall.

- Bona nit - va saludar per tercera vegada - , desitjo tocar les estrelles del cel i he caminat tant, que em fa mal tot el cos, series tan amable de deixar-me pujar al teu llom?

El cavall li va dir que ell no hi entena d'estrelles i que la seva missió consistia en obeir a les fades.

- Elles m'han parlat de tu i m'han aconsellat que li digui a Quatre Potes que em condueixi fins a Sense Potes.

- Doncs mira per on, jo sóc Quatre potes, puja al meu llom i partirem.

I camina que caminaràs, o millor dit, cabalga que cabalgaràs, van abandonar el bosc arribant a la vora del mar.

El cavall es va despedir llavors de la nena, ja habia complert la seva missió, i ella va prosseguir la seva marxa vorejant la vora del mar i es preguntava que era el que li succeiria ara i a qui trobaria qe s'anomenés Sense Potes, i quan menys s'ho esperava, un peix enorme com ella va treure el cap entre l'espuma de les ones.

- Bona nit - va saludar la nena al peix. M'agradaria tocar les estrelles amb la ma, pots ajudar-me a aconseguir-ho?

- No ho se, si no em portes el permís de les fades no podré ajudar-te - li va contestar el peix.

- Doncs tinc el seu permís, i perquè ho vegir el transmetré el misstage que m'han donat: jo havia de trobar a Quatre Potes que em conduiria fins a Sense Potes i aquest em portaria fins l'Escala sense esglaons.

- Això és una altra cosa - va exclamar el peuix - va, puja't al meu llom i procura no caure't.

Van navegar i navegar precedits per una estrella daurada que es dirigia cap al llunyà horitzó, allà on el mar i el firmament es troben. Llavors la nena va albirar (vislumbrar en castellano) un bell Arc de Sant Martí que sortint del mar arribava fins el cel brillant amb tot el seu resplendor i color.

Per fi van arribar a l'inici de l'Arc de Sant Martí i la nena va descubrir que es tracatava d'un camí ampli i ple de llum que pujava cap a la volta del cel (bóveda celeste), i en la distància, la petita va percebre unes minúscules llumetes que donaven la impressió de ballar.

- Fins aquí hem arribat - va dir el peix - Aquesta és l'Escala sense Esglaons. Ves en compte al pujar, si és que pots. Pensa que aquesta escala no està feta per peuets de nenes com tu.

Quan la petita va saltar del llom de Sense Potes, aquest va desaparèixer en el mar. La nena va ascendir per l'Arc de Sant Martí, una tasca gens senzilla, ja que cada esglaó que pujava li donava la sensació de baixar-ne dos. I encara que va ascendir fins que el mar va quedar molt lluny, les estrelles continuaven trobant-se molt llunyanes i remotes.

Pero ella s'anava repetint:

- No em faré enrere; si he arribat fins aquí no retornaré fins aconseguir el que he vingut a buscar.

Així que va ascendir i ascendir, trobant que l'aire per moments es tornava molt i molt fred, però el firmament brillava intensament, tant brillava que va adonar-se'n que ja estava a prop de les estrelles.

- Ho estic aconseguint! - Cridava.

I sense vacil·lar va arribar de sobte al final de l'Arc de Sant Martí. Al seu voltant, mirés on mirés, les estrelles donaven voltes i ballaven.

Era [una dansa que tan aviat pujava com baixava , igual que les fulles quan les mou el vent, i giraven al seu entorn igual que un remolí, entre les llampades (destellos)de milers de colors.
- Finalment he arribat fins a les estrelles! - es deia - Mai havia contemplat una cosa tan bonica!!!

Llavors se'n va adonar que estava gelada i en mirar en direcció als seus peus entre les ombres, li va ser impossible veure la Terra. La nena va començar a tremolar de por.

- Pero no marxaré sense abans acariciar una estrella - i així, dient-ho amb decisió es va posar de puntetes extenent els braços tant com li va ser possible. I ja estava prpòxima a aconseguir el seu somni, quan de sobte, el pas rabent (raudo) d'una estrella la va sorprendre fins el punt que li va fer perdre l'equilibri i caure al buit
Va anar caient, caient i caient, Arc avall i com més anava baixant més tebi era l'aire i més endormiscada se sentia, i entre els badalls i suspirs es va quedar profundament adormida.

Al despertar es va trobar de nou sobre el seu llit. Lluïa el sol a la finestra i les aus matineres cantaven en els arbres i entre les flors del jardí.

- De veritat he estat entre les estrelles i les he tocades, o no ha sigut més que un somni?

Inesperadament va notar alguna cosa al palmell de la seva mà, i quan la va extendre, la brillantor d'una llum va llambrejar (centelleó) per esvanir-se (desvanecerse) tot seguit.

La nena, molt feliç, va poder donar-se compte en aquell moment de que no s'enganyava; aqulla era la pols de les estrelles i ella les havia tocades amb les seves mans, no es tractava d'un somni.

El plano de los sueños

Todos tenemos la experiencia de soñar y por ello sabemos lo que es un sueño y tenemos la experiencia de que es algo más de lo que contamos, que nuestros relatos no los recogen de una forma exacta, sin embargo el conocimiento científico de los sueños tiene que basarse en las narraciones que se hacen de ellos, porque no vale analizar exclusivamente nuestros propios sueños para hacer una teoría sobre ellos.

Continuamente nos estamos preguntando qué significan algunas de las imágenes que se proyectan en nuestra mente, algunas una sola vez y otras repetidas veces al largo de nuestra existencia. ¿¿¿Será que existe un plano paralelo llamado Sueño???

La Región de los sueños (o el plano Sueño) es donde retozan los sueños, sin preocuparse del mundo de la vigilia. Los sueños, una vez soñados, desaparecen en la oscuridad pero sus ecos residen para siempre en Sueño. Hay restos de sueños particularmente malignos que están cargados de emociones, y que a veces viajan de un paisaje onírico a otro, dando lugar a pesadillas terribles.

A la Región de los sueños, tanto si les gusta como si no, llegan los soñadores cada vez que se van a dormir. Sus mentes vuelan hasta allí. Los límites de Sueño se expanden y se contraen con los sueños temporales de cada soñador a medida que se duermen o se despiertan. Sueño seguiría existiendo aún cuando no hubiera soñadores... pero pensemos... siempre habrá alguien en algún lugar del mundo que estará soñando, no? Por eso el Plano de los Sueños no desaparece nunca, porque siempre hay alguien en él.

Los paisajes oníricos creados por los soñadores duran poco tiempo, y raramente chocan con otros. Sin embargo hay seres que caminan entre los sueños y los manipulan a voluntad. Algunas veces, estos soñadores lúcidos llegan a atravesar el corazón mismo de Sueño, a donde los sueños normales nunca osan llegar...

El oficio de tabernero

"- A mi juicio, el oficio de tabernero es el más seguro de todos porque la sed del hombre permanece inalterable pase lo que pase, y auque se tambalease el poderío de los faraones, y los dioses se cayesen de sus tronos, las tabernas y las hosterías no estarían más vacías que antes. Porque el hombre bebe vino en su alegría y lo bebe en su tristeza; en el éxito alegra su corazón con el vino y en el fracaso lo consuela de igual modo; bebe cuando está enamorado y bebe cuando su mujer lo apalea. Acude al vino cuando los asuntos van mal; riega sus beneficios con el vino. Ni tan sólo la pobreza impide al hombre beber vino. Y lo mismo ocurre con la cerveza, si bien he hablado del vino porque es más poético y suscita la elocuencia, puesto que, cosa curiosa, los poetas no han compuesto todavía poemas en honor a la cerveza, lo cual no es justo, porque la cerveza puede también, en caso de necesidad, procurar una buena embriaguez y un dolor de cabeza todavía mejor."

Sinhué el egipcio - Mika Waltari

Special Moments

Un nuevo espacio que muy pronto se llenará de delirios y momentos especiales que todos podremos compartir.