martes, 4 de mayo de 2010
Somnis endarrerits
martes, 26 de agosto de 2008
Las palabras...
jueves, 24 de julio de 2008
Millor sola, davant del mar, sota la llum de la lluna plena.
La panxa comença a fer els primers sorolls. És tard, hauríem de fer alguna cosa de sopar. A la cuina, tots estem sentats en tamborets. Agafem fruita i la tallem a troços: préssec, maduixes, meló i kiwi. Tot ben tallat dins d’un bol. Serà una macedònia boníssima. Però a algú se li acut la genial idea de fer un pastís. La pasta és fàcil de fer però quan tot està a punt i només falta passar el “turmix” s’esparceix tota la pasta per la cuina. Els cabells em queden impregnats de sucre i rovell d’ou. Comença una guerra de fruites i pasta llefiscosa.
Foscor. Tot em dóna voltes. Estic en una sala enorme amb unes escalinates de marbre que s’eleven fins a desaparèixer.
Allà hi ha un recepcionista, se que no és bona persona i que m’enganya. Em duu cap a les escales i me les fa pujar. Darrera meu dues nenes rialleres pugen corrents. Em costa molt arribar a dalt.
Apareixo en un passadís ple de portes. Les nenes van entrant i sortint aleatòriament de les habitacions. Em diuen: algunes són bones i altres dolentes! Vigila! Però elles continuen rient sense parar.
Obro una porta, la de l’esquerra, amb poca decisió. No vull trobar-me res dolent. És un armari ple de jaquetes. Tanco la porta.
Obro la segona, també a l’esquerra, aquesta amb més decisió i caic dins d’un pou ple de verdet i de cop i volta els peus se’m queden enfonsats en una espècie de fang com si s’haguessin enganxat amb els llefiscosos i fastigosos fils verds que rodegen el pou. De cop i volta me n’adono que hi ha mans amputades surant a l’aigua, però jo no puc sortir.
Una dona embarassada entra a l’habitació i m’ajuda. He patit molt allà dins. La dona està buscant a un delinqüent que ha matat el seu marit. Està disposada a venjar-se, no la puc fer entrar en raó, sembla embogida. Crida sense parar i s’estira dels cabells. Surt corrents de l’habitació i desapareix.
Torno al passadís. Obro la tercera porta, aquesta vegada la dreta. Dins s’està efectuant un judici. El jutge, el pare, el jutjat, el fill. El pare li reclama 100 euros. Mentre debaten surto de l’habitació silenciosament. No m’interessa aquella situació.
Tanco els ulls, no vull obrir més portes, m’hi nego.
Obro els ulls, estic conduint, m’agrada. Començo a donar voltes i acabo a la platja. Allà estic segura. Davant del mar, sola, sota la lluna plena.
martes, 22 de julio de 2008
2008 - Una etapa d'esforç i reflexió
Cada inici d’any em proposo a mi mateixa millorar alguns aspectes de la meva vida. Aquest any m’havia proposat deixar de fumar, fer la meva existencia i la dels altres més agradable, esforçar-me en acoseguir treure’m les oposicions i ser una mica més feliç. Amb això no vull dir que no ho hagi sigut fins ara, però m’agradaria aconseguir un estat de plenitud i de serenitat amb mi mateixa i poder transmetre-ho a tothom que m’envolta.
El 2008 esta essent una etapa d’esforç ininterromput, moltes de les coses que m’havia proposat les estic aconseguint, inclús moltes més de les que em veia capaç de realitzar. Vull seguir pel bon camí com fins ara i per això haig de ser constant i estimar-me una mica més, perquè estic veient que tot el que he fet fins ara està donant els seus primers fruits.
El 2008 també està essent una etapa de reflexió. Penso en el que he viscut fins ara. Penso en si m’agrada la meva vida, si realment em mereixo tot el que tinc i si puc fer alguna cosa per ajudar als demés. Avui he anat a la gasolinera i ho he vist, la gent està amargada, ja no se’n recorden de somriure. Tot són cares llargues i mals pensaments. Jo, en canvi, he somrigut tota l’estona, i he aconseguit que 6 persones em tornessin el somriure. Puc ser una font d’alegria? És una molt bona proposició.
També m’agradaria que la gent que m’envolta se senti segura al meu costat, que quan estan amb mi oblidin les penes i passin una bona estona, pretenc que els altres m’estimin per la meva manera de ser i fer, vull aprendre també de la seva experiència i de la meva pròpia, encara em queden molts viatges al voltant del sol.
M’agradaria destacar que una de les coses que fa funcionar la meva vida és la música. Sóc feliç envoltada de notes musicals. La meva pell s’eriça quan escolto música i em fa vibrar. És una de les coses que no podria desapareixer en aquest planeta. Si em robessin la música, jo mateixa la tornaria a crear. És una de les meves passions. L’altra per suposat és viatjar i encara que no he fet gaires travessies vull que sigui una de les meves prioritats quan estigui més centrada. Cada any haig de sortir d’aquí i viure noves aventures. No vull plantar-me com un arbre i fer arrels molt llargues per no poder marxar mai del mateix punt, sóc com un ocell que necessita migrar, com una balena que neda sense parar. Últimament el cotxe està essent una via d’escapament, quan necessito reflexionar condueixo sense aturar-me i sense pensar en el destí del meu viatge. Encara que sempre torno al mateix lloc aviat podré desaparèixer i marxar ben lluny, això m’anima.
És important lluitar pel que un més vol i estima, ho afirmo perquè cada dia ho veig més clar. Necessitem voluntat i constància, positivisme i paciència, perquè una de les coses que també estic aprenent és a ser pacient i a respectar totes les maneres de viure i de pensar.
Encara que, encara em queda molt per aprendre...
Un duro camino para no averiguar nada
Estic en una ciutat, dins una zona universitària. No hi ha gaire gent pels voltants. Tot és molt trist, no hi ha ni un sol arbre, només grans construccions de ciment.
A les portes dels edificis hi ha detectors de robatoris i uns guàrdies que vigilen les diferents entrades.
No se perquè, pero alguna cosa em diu que haig d’entrar a l’edifici, entro sense cap problema, encara que els guàrdies em miren amb cara de pocs amics. Dins hi ha una sala poc il·luminada i un llarg passadis. Al fons del passadís una silueta ve cap a mi i jo em dirigeixo cap a ella.
Ens creuem, és una velleta que va amb el DNI a la mà. Ostres! Necessito el DNI i no el porto a sobre…nose on l’he deixat. Sense DNI no podré saber la meva destinació de les opos i els guàrdies no em deixaran sortir.
A la dreta del passadís trobo unes escaletes, potser per allà podré escapar. Baixo ràpidament sense que ningú no em vegi, entro en una sala plena de tuberies, fum i màquines i recorro llargues distàncies sense cap sentit, no trobo cap sortida. Finalment veig una llum i allà la trobo, són uns vestuaris. Dins els vestuaris em trobo una amiga que em diu: anem a la piscina!!! I porta un vestit de neoprè. Però el vestit em va molt gros, així que em deixa un bikini, la part de sota és blava i la part de sobre és groga, ho recordo perfectament.
Sortim del vestuari i ens dirigim a la piscina, és una piscina coberta. De sobte la meva amiga m’agafa del braç i comencem a córrer direcció l’aigua. Ens llencem a la piscina com si necessitessim urgentment mullar el nostre cos per viure, com si fos una questio de vida o mort. Llavors me n’adono que puc respirar sota l’aigua i que hi ha uns túnels que es dirigeixen a l’exterior de l’edifici, per allà podré sortir.
Estic perduda en un laberint de camins d’aigua, sort que puc respirar i no em canso. L’aigua no és freda, puc aguantar bé la temperatura. La meva amiga ja no m’acompanya, ho faré jo sola, necessito sortir com sigui. Nedo sense parar, la meva ment només pensa en positiu: aviat sortire! aviat sortiré! Però potser estic una mica perduda.
De sobte m’aturo, sento que hi ha alguna cosa per allà que em busca, m’apropo a la paret del túnel per amagar-me i escolto atentament sota l’aigua. Sento com neda i canta. Trec el cap per un dels camins del laberint i veig que és una sirena, ella potser em guiarà cap a la sortida. Em deixo veure i ella se m’acosta, em guia sense dir paraula. Per fi sortiré a l’exterior, ara em sento segura.
Quan aconsegueixo sortir me n’adono que la sirena ja no hi és i jo surto vestida com al principi del meu somni, és com si tot allò no hagués passat. Vaig a buscar el meu DNI que el tinc al cotxe, és un cotxe petit i vermell. Quan el trobo intento entrar un altre cop a l’edifici i em dirigeixo pel mateix passadís que abans a una sala on hi ha 3 persones assegudes davant d’una taula. Em fan seure i em demanen el DNI. Ara em diràn quina és la meva destinació. M’ha tocat anar a....
lunes, 21 de julio de 2008
Paràlisi del son
Oposiciones
He aprobado las opos y solo quiero decir que sin vuestra ayuda no hubiera podido conseguirlo.
Sinceramente ha sido un paso muy duro para mi, encerrada en casa estudiando...los que me conocéis bien sabéis que para mí es algo muuuy difícil. No soporto estar encerrada en casa ni un solo día...por no decir ni una sola hora.
Algunos me llamabais para animarme, otros simplemente me ayudabais a no salir de mi casa y algunos me ayudaban incluso a estudiar. Otros simplemente estaban allí cuando los necesitaba.
Tengo que decir que os estoy muy agradecida a todos y que siempre estaré dispuesta a apoyaros en lo que sea, porque la amistad es lo más importante en este mundo.
Os quiero a todos,
Dolors