Somnis endarrerits

Fa ja temps que no escric, però avui he obert la meva llibreta de les paraules i he trobat dos somnis escrits de l'any 2008. El primer del 25 de juliol i el segon de l'1 d'agost i els escric perquè quedin aquí per l'eternitat.

Que jo canti???

És una competició, una prova, un experiment, no ho se. L'única cosa que se és que hi ha dos grups, de nois i noies barrejats, els que van de color blau i els que van de color vermell, el xandall sembla dels anys 80, molt quico i carrincló (passat de moda). Cada equip ha de recórrer un camí diferent per arribar a unes coves que hi ha a la muntanya, a prop de Masnou i es tracta de demostrar quin camí és millor, un que és tot a peu pla, però que és més llarg i l'altre que és tot de pujada però és més curt. Quin equip arribarà abans?

Comença la cursa. No anem corrents, però si a pas lleuger. A mi m'ha tocat anar davant de tot, quiant el grup vermell, el que té tot el camí de pujada. Reconec alguns dels carrers pels quals passem, Joan XXIII, les 60 escales, la plaça 11 de setembre...No paro d'animar els meus companys. Se que el camí, encara que sigui més complicat és el millor. Mentre camino vaig canviant la meva posició, i vaig conversant amb quasi tots els membres de l'equip. els hi estic augmentat la força de voluntat mica en mica.

Arribem a les coves. Pocs minuts després arriba el grup blau, però no sembla que ens n'alegrem d'haver arribat primers. sembla que simplement era una decisió presa per cadascun dels participants, com si la carrera o el camí representés la nostra vida i cadascun de nosaltreshagués triat un dels camins.

Dins les coves hi ha unes habitacions. Entro a la de les noies. Ens dutxem i ens treiem el xandall, estem totes molt suades. Tot el terra és ple de roba interior...i les noies criden i somriuen d'alegria. Jo estic pensativa, no estic gaire contenta i no se perquè, hi ha alguna cosa que m'amoïna.

De sobte, s'obre la porta del vestidor i una mà corpulent m'estira el braç i em tanca en una habitació en la que amb prou feines hi caben dues persones. És tot fosc i allà sento la seva veu: Canta per mi!!! El señor em dóna un tros de paper arrugat amb una lletra. La començo a llegir, és molt estranya, no entenc realment el que diu, però l'home m'insisteix de manera amenaçadora perquè jo canti. Però, jo no se quna melodia té la cançó!!! Em diu que la única manera de salvar-lo és aquesta, que li posi la melodia que més m'agradi i li pregunto: perquè jo???? I ell em contesta que només puc fer-ho jo, ningú més pot cantar per salvar-lo. Però llavors les meves cordes vocals, que estan una mica cansades de l'esforç de parlar tant pel camí de pujada a les coves, no emeten cap so. Li prometo al senyor que quan estigui recuperada el salvaré. Cantaré la canço que ha composat per mi.

Atac furtiu

És de nit. Estic al carrer passejant amb l'A. Anem direcció al cotxe, que està aparcat just a 10 passes de nosaltres, sobre la vorera. La nostra cara és d'alegria. Hem anat a comprar Heineken!!!

De sobte, apareix un grup de delinquents que es llança sobre nosaltres i ens ataca. Alguns rodegen a l'A., però la majoria venen cap a mi. Hi ha un noi jove que teru un ganivet semblant al de tallar les verdures i me'l posa al coll. La seva cara mostra bogeria, els seus ulls estan injectats en sang i la boca li babeja.

Ara, hi ha tot de gent al voltant nostre que crida i no sap què fer, l'ambient és d'incertesa. Tothom està molt espantat.

Happy...nits de bogeria...

Las palabras...

En ocasiones nos resulta dificil encontrar la palabra adecuada para transmitir un pensamiento, para expresar un sentimiento o para comunicar una idea. Hay palabras que se las lleva el viento, unas vuelan tan alto que llegan hasta el cielo; otras se ahogan en el mar, en cambio, las hay que no las destruye ni el tiempo, algunas son ligeras de equipaje; pueden ser ingenuas o virginales. También las hay soporíferas que te envuelven en el más profundo de los sueños; otras suenan a música celestial que logran cautivar tu alma, sin embargo, hay palabras tormentosas o que provocan guerras injustas. La mayoría son firmes y sólidas como el suelo que pisamos. Tenemos palabras ardientes y fogosas. Y no podemos olvidarnos de aquellas palabras sabias que nos transmiten conocimientos. En resumen, de una manera u otra, todas son hermosas y poéticas y ablandan nuestro corazón y nos invitan a relacionar-nos y querenos.

Millor sola, davant del mar, sota la llum de la lluna plena.

Póker d’asos! Guanyo la partida i m’emporto tots els diners. L’ambient és ple de fum. Els meus amics em miren amb cara de sorpresos, però estan contents. He jugat bé, m’ho mereixo.
La panxa comença a fer els primers sorolls. És tard, hauríem de fer alguna cosa de sopar. A la cuina, tots estem sentats en tamborets. Agafem fruita i la tallem a troços: préssec, maduixes, meló i kiwi. Tot ben tallat dins d’un bol. Serà una macedònia boníssima. Però a algú se li acut la genial idea de fer un pastís. La pasta és fàcil de fer però quan tot està a punt i només falta passar el “turmix” s’esparceix tota la pasta per la cuina. Els cabells em queden impregnats de sucre i rovell d’ou. Comença una guerra de fruites i pasta llefiscosa.

Foscor. Tot em dóna voltes. Estic en una sala enorme amb unes escalinates de marbre que s’eleven fins a desaparèixer.
Allà hi ha un recepcionista, se que no és bona persona i que m’enganya. Em duu cap a les escales i me les fa pujar. Darrera meu dues nenes rialleres pugen corrents. Em costa molt arribar a dalt.

Apareixo en un passadís ple de portes. Les nenes van entrant i sortint aleatòriament de les habitacions. Em diuen: algunes són bones i altres dolentes! Vigila! Però elles continuen rient sense parar.

Obro una porta, la de l’esquerra, amb poca decisió. No vull trobar-me res dolent. És un armari ple de jaquetes. Tanco la porta.
Obro la segona, també a l’esquerra, aquesta amb més decisió i caic dins d’un pou ple de verdet i de cop i volta els peus se’m queden enfonsats en una espècie de fang com si s’haguessin enganxat amb els llefiscosos i fastigosos fils verds que rodegen el pou. De cop i volta me n’adono que hi ha mans amputades surant a l’aigua, però jo no puc sortir.
Una dona embarassada entra a l’habitació i m’ajuda. He patit molt allà dins. La dona està buscant a un delinqüent que ha matat el seu marit. Està disposada a venjar-se, no la puc fer entrar en raó, sembla embogida. Crida sense parar i s’estira dels cabells. Surt corrents de l’habitació i desapareix.

Torno al passadís. Obro la tercera porta, aquesta vegada la dreta. Dins s’està efectuant un judici. El jutge, el pare, el jutjat, el fill. El pare li reclama 100 euros. Mentre debaten surto de l’habitació silenciosament. No m’interessa aquella situació.

Tanco els ulls, no vull obrir més portes, m’hi nego.
Obro els ulls, estic conduint, m’agrada. Començo a donar voltes i acabo a la platja. Allà estic segura. Davant del mar, sola, sota la lluna plena.

2008 - Una etapa d'esforç i reflexió

Cada inici d’any em proposo a mi mateixa millorar alguns aspectes de la meva vida. Aquest any m’havia proposat deixar de fumar, fer la meva existencia i la dels altres més agradable, esforçar-me en acoseguir treure’m les oposicions i ser una mica més feliç. Amb això no vull dir que no ho hagi sigut fins ara, però m’agradaria aconseguir un estat de plenitud i de serenitat amb mi mateixa i poder transmetre-ho a tothom que m’envolta.

El 2008 esta essent una etapa d’esforç ininterromput, moltes de les coses que m’havia proposat les estic aconseguint, inclús moltes més de les que em veia capaç de realitzar. Vull seguir pel bon camí com fins ara i per això haig de ser constant i estimar-me una mica més, perquè estic veient que tot el que he fet fins ara està donant els seus primers fruits.

El 2008 també està essent una etapa de reflexió. Penso en el que he viscut fins ara. Penso en si m’agrada la meva vida, si realment em mereixo tot el que tinc i si puc fer alguna cosa per ajudar als demés. Avui he anat a la gasolinera i ho he vist, la gent està amargada, ja no se’n recorden de somriure. Tot són cares llargues i mals pensaments. Jo, en canvi, he somrigut tota l’estona, i he aconseguit que 6 persones em tornessin el somriure. Puc ser una font d’alegria? És una molt bona proposició.

També m’agradaria que la gent que m’envolta se senti segura al meu costat, que quan estan amb mi oblidin les penes i passin una bona estona, pretenc que els altres m’estimin per la meva manera de ser i fer, vull aprendre també de la seva experiència i de la meva pròpia, encara em queden molts viatges al voltant del sol.

M’agradaria destacar que una de les coses que fa funcionar la meva vida és la música. Sóc feliç envoltada de notes musicals. La meva pell s’eriça quan escolto música i em fa vibrar. És una de les coses que no podria desapareixer en aquest planeta. Si em robessin la música, jo mateixa la tornaria a crear. És una de les meves passions. L’altra per suposat és viatjar i encara que no he fet gaires travessies vull que sigui una de les meves prioritats quan estigui més centrada. Cada any haig de sortir d’aquí i viure noves aventures. No vull plantar-me com un arbre i fer arrels molt llargues per no poder marxar mai del mateix punt, sóc com un ocell que necessita migrar, com una balena que neda sense parar. Últimament el cotxe està essent una via d’escapament, quan necessito reflexionar condueixo sense aturar-me i sense pensar en el destí del meu viatge. Encara que sempre torno al mateix lloc aviat podré desaparèixer i marxar ben lluny, això m’anima.

És important lluitar pel que un més vol i estima, ho afirmo perquè cada dia ho veig més clar. Necessitem voluntat i constància, positivisme i paciència, perquè una de les coses que també estic aprenent és a ser pacient i a respectar totes les maneres de viure i de pensar.

Encara que, encara em queda molt per aprendre...

Un duro camino para no averiguar nada

21/7/2008

Estic en una ciutat, dins una zona universitària. No hi ha gaire gent pels voltants. Tot és molt trist, no hi ha ni un sol arbre, només grans construccions de ciment.
A les portes dels edificis hi ha detectors de robatoris i uns guàrdies que vigilen les diferents entrades.

No se perquè, pero alguna cosa em diu que haig d’entrar a l’edifici, entro sense cap problema, encara que els guàrdies em miren amb cara de pocs amics. Dins hi ha una sala poc il·luminada i un llarg passadis. Al fons del passadís una silueta ve cap a mi i jo em dirigeixo cap a ella.

Ens creuem, és una velleta que va amb el DNI a la mà. Ostres! Necessito el DNI i no el porto a sobre…nose on l’he deixat. Sense DNI no podré saber la meva destinació de les opos i els guàrdies no em deixaran sortir.

A la dreta del passadís trobo unes escaletes, potser per allà podré escapar. Baixo ràpidament sense que ningú no em vegi, entro en una sala plena de tuberies, fum i màquines i recorro llargues distàncies sense cap sentit, no trobo cap sortida. Finalment veig una llum i allà la trobo, són uns vestuaris. Dins els vestuaris em trobo una amiga que em diu: anem a la piscina!!! I porta un vestit de neoprè. Però el vestit em va molt gros, així que em deixa un bikini, la part de sota és blava i la part de sobre és groga, ho recordo perfectament.

Sortim del vestuari i ens dirigim a la piscina, és una piscina coberta. De sobte la meva amiga m’agafa del braç i comencem a córrer direcció l’aigua. Ens llencem a la piscina com si necessitessim urgentment mullar el nostre cos per viure, com si fos una questio de vida o mort. Llavors me n’adono que puc respirar sota l’aigua i que hi ha uns túnels que es dirigeixen a l’exterior de l’edifici, per allà podré sortir.

Estic perduda en un laberint de camins d’aigua, sort que puc respirar i no em canso. L’aigua no és freda, puc aguantar bé la temperatura. La meva amiga ja no m’acompanya, ho faré jo sola, necessito sortir com sigui. Nedo sense parar, la meva ment només pensa en positiu: aviat sortire! aviat sortiré! Però potser estic una mica perduda.

De sobte m’aturo, sento que hi ha alguna cosa per allà que em busca, m’apropo a la paret del túnel per amagar-me i escolto atentament sota l’aigua. Sento com neda i canta. Trec el cap per un dels camins del laberint i veig que és una sirena, ella potser em guiarà cap a la sortida. Em deixo veure i ella se m’acosta, em guia sense dir paraula. Per fi sortiré a l’exterior, ara em sento segura.

Quan aconsegueixo sortir me n’adono que la sirena ja no hi és i jo surto vestida com al principi del meu somni, és com si tot allò no hagués passat. Vaig a buscar el meu DNI que el tinc al cotxe, és un cotxe petit i vermell. Quan el trobo intento entrar un altre cop a l’edifici i em dirigeixo pel mateix passadís que abans a una sala on hi ha 3 persones assegudes davant d’una taula. Em fan seure i em demanen el DNI. Ara em diràn quina és la meva destinació. M’ha tocat anar a....

Paràlisi del son

20/07/2008

Estic a casa d'un amic fumant porros, m'acabo de comprar una pedra ben gran i l'havia de catar.

Dins el meu cap, però, ronden moltes coses: haig de tornar el cotxe de lloguer a Granollers, la setmana que ve no tindré cotxe i són les festes de Mataró, em vull emancipar, vaig molt doblegada...

Mentrestant mirem les pel·lícules que tinc en el disc dur, n'hi ha tantes que costa de triar quines són interessants. Algunes acaben semblant possibles pel·lícules per una tarda d'estiu, altres no se'm passaria mai pel cap mirar-les. El meu amic se'n copia algunes al seu ordinador.

De sobte, miro el rellotge de la part inferior dreta de la pantalla i és molt tard, haig de marxar. No tinc temps d'agafar el disc dur. Ja me'l tornarà, penso.

Em despedeixo i baixo corrents les escales, busco les claus del cotxe. Quan arribo davant de l'automòbil apreto el botó de la clau i el cotxe em saluda amb dos senyals de llum taronja. Quan m'assec al seient no paro de pensar que potser no hauria d'haver fumat, però és igual, ja tot m'és igual, és la única manera que oblido el pas del temps i desconecto.

Mentre condueixo el meu cap està en un altre món, algun dia m'estamparé.

Quan arribo a casa, tothom està molt actiu. Els meus pares s'ofereixen per tornar el cotxe de lloguer a Granollers, així jo podré quedar-me sola a casa descansant. Quan marxen, decideixo masturbar-me. Amb el morat que porto a sobre aconsegueixo relaxar-me totalment. Agafo el llibre de sobre la tauleta de nit i començo a llegir. El meu cervell s'endinsa en un món totalment desconegut i alhora conegut des del moment que vaig començar la novel·la, em trobo immersa en un espai imaginari.

No puc parar de passar pàgines, una darrera l'altra, però decideixo parar al final del capítol.

Ara si que estic ben relaxada, és molt tard i el meu cos necessita descansar. Em trobo en un estat d'autèntica pau. La veritat és que no se si tinc els ulls oberts o tancats perquè no noto res però a la vegada hi veig en la foscor. Em veig els peus i les cames i em veig els braços. També noto l'energia del meu cos i sembla que hi ha algú que s'estira al meu costat. No miro qui és, però se que la seva energia és bona, crec que és la meva germana.

De sobte, el meu cos es paralitza i els meus ulls s'obren com taronges. Començo a posar-me molt neviosa. Puc veure-hi però no em puc moure, no pot ser! M'esforço per moure alguna part del meu cos, però l'esforç és en va. També ha canviat alguna cosa al meu voltant. L'energia que notava abans ara és diferent, hi ha alguna cosa que no m'agrada. Intento tancar els ulls i moure'm per encendre el llum, però no hi ha ni una sola part del meu cos que respongui. Començo a tenir sensació d'ofec i el meu cor batega cada vegada més de pressa. En la llunyania s'inicia un xiulet molt estrident que cada vegada és més fort i proper, ara ja és quasi insoportable. I llavors la veig, veig la noia de blanc, té la cara pàl·lida i em mira aterrada. Tinc molta por...lluito sense parar per despertar-me....se que estic en un altre món i que si em desperto ja no veuré més aquell rostre.

Per fi!!! M'he mogut!!! M'he despertat!!! M'havia quedat paralitzada.

I ara respiro, ja no la veig, però se que continua allà observant-me i sap que jo no la puc veure. Qui és? I què vol de mi?

He tingut una paràlisi del son, no és la primera vegada que em passa. Segons els experts és una condició muscular produïda per l'atonia que té lloc mentre la persona dorm. S'observa majoritàriament en els moments que l'individu està despertant-se o quedant-se dormit, o començant una fase REM del somni. La paràlisi és totalment normal i es produeix cada vegada que un dorm. És el mecanisme natural de defensa de l'organisme per a evitar l'"escenificar físicament els somnis", la qual cosa podria resultar nociu i perillós per a l'individu dormit (somnambulisme).

Normalment no s'està conscient en aquest estat, però alguns individus són susceptibles de patir episodis de paràlisis estant conscients. Això pot ocasionar que l'individu barregi sensacions reals de l'entorn que li envolta amb qualsevol tipus d'al·lucinació produïda per un somni, com pot ser sentir una sensació d'ofec o dificultat per respirar, amb opressió del pit, palpitacions i altres sensacions d'origen fisiològic.

En aquest estat, el subjecte se sent incapaç de realitzar qualsevol moviment o de parlar, però està plenament conscient de la seva situació i del que ocorre en el seu medi ambient circumdant, ja que pot escoltar, olorar o percebre sensacions tàctils, fins i tot veure-hi si té els ulls oberts.

Ara mentres escric aquesta història real tinc la sensació de que hi ha algú aqui al meu costat, serà ella?

Oposiciones

Amigos, amigas:

He aprobado las opos y solo quiero decir que sin vuestra ayuda no hubiera podido conseguirlo.
Sinceramente ha sido un paso muy duro para mi, encerrada en casa estudiando...los que me conocéis bien sabéis que para mí es algo muuuy difícil. No soporto estar encerrada en casa ni un solo día...por no decir ni una sola hora.
Algunos me llamabais para animarme, otros simplemente me ayudabais a no salir de mi casa y algunos me ayudaban incluso a estudiar. Otros simplemente estaban allí cuando los necesitaba.
Tengo que decir que os estoy muy agradecida a todos y que siempre estaré dispuesta a apoyaros en lo que sea, porque la amistad es lo más importante en este mundo.

Os quiero a todos,

Dolors